Pintura, escultura, gravat, ceràmica, decoració o fins i tot poesia… Són poques les pràctiques artístiques amb les quals no hagi experimentat Pablo Picasso. En la primavera del 2020, i per primera vegada, el Museu Picasso de Barcelona posarà el focus sobre una de les seves produccions menys conegudes en una exposició dedicada a la joieria artística.

Des dels collarets de petxines realitzats per a Dora Maar a les platges de Juan-les-Pins el 1937 fins a les autèntiques obres d’orfebreria dels anys seixanta, passant per les peces de ceràmica modelades al taller Madoura, la joieria és per a Picasso l’enèsim terreny de joc, un nou ventall de possibilitats. Dora Maar és una de les seves primeres muses en la matèria i el collaret solar realitzat poc després de la seva trobada és el precursor dels collarets de petxines estivals. La relació que van viure l’inspirarà de nou, a finals dels anys trenta, per crear penjolls, fermalls, medallons i anells que incorporen el retrat de la fotògrafa surrealista. Aquests objectes, comprats de ben segur tal qual, eren transformats posteriorment per Picasso, que hi afegia un motiu dibuixat o gravat i es convertien així en veritables obres d’art en miniatura. Algunes d’aquestes joies ressorgiran a la llum pública en ser subhastades després de la mort de Dora Maar el 1998. Fins aleshores havien format part de la col· lecció personal de l’artista surrealista com a proves d’amor i testimoni personal del geni de Picasso.

Uns anys més tard, la passió amorosa de l’artista espanyol torna a inspirar-lo en la creació de joies i, a partir de finals dels anys quaranta, es pot veure Françoise Gilot passejant per les platges de Golfe-Juan o pels jardins de Vallauris lluint uns imponents collarets de ceràmica. És l’època del Madoura, el taller del matrimoni Ramié, del forn dels quals surten, a més de milers de jocs de plats i gerres de ceràmica, uns quants medallons de terracota. Més endavant, Picasso torna a donar curs a la seva imaginació amb la Jacqueline, la seva segona dona, per a la qual farà una gran quantitat de joies. En aquests mateixos anys, l’artista utilitza alguns dels seus plats de terracota elaborats al taller de Madoura per confeccionar noves peces amb els seus motius fetitxe –caps de faune, sols i altres màscares–, que es faran amb materials nobles. Aquest pas de la terrissa a l’or no és banal, sinó fruit de la trobada de l’artista espanyol amb l’orfebre François Hugo a mitjan anys cinquanta. Hugo no tarda a instal·lar-se a Aix de Provença i al llarg de gairebé vint anys elabora peces d’orfebreria a partir de dibuixos i atuells. Aquesta col·laboració dona els seus fruits, i aviat Max Ernst, André Derain, Jean Cocteau, Jean Lurçat i Jean Arp també començaran a col·laborar amb l’artesà.

Els objectes realitzats per Hugo i elaborats a partir de models de l’artista segueixen el repertori picassià –braus, peixos i altres animals– amb el consentiment de l’artista espanyol. Però no s’aturen aquí les incursions de Picasso en el terreny del metall preciós, ja que sabem que a principis dels anys cinquanta crea, amb el seu dentista de Vallauris, R. Chataignier, al voltant d’una desena de petites peces d’orfebreria. És probablement en aquell moment quan, per primer cop, el pintor treballa la plata i l’or implicant-se en el procés complet de fosa, del qual sorgeixen, entre d’altres, un penjoll que representa un faune i que oferirà a Louise Leiris, així com un collaret en or compost per diversos penjolls units per una cadena feta amb os i perles. Com diverses joies realitzades per l’artista, aquest collaret transmet les seves preocupacions de sempre. La peça principal està decorada amb la figura d’un brau.

En el cas de Picasso, més que potser en el de qualsevol altre artista, la joia és la manera més personal d’expressar-se. Aquests objectes, normalment destinats a les persones més properes, són cobejats com tresors que ell rebutja reproduir en grans quantitats i fins i tot exposar. Caldrà esperar al final de la dècada del 1960 perquè en vegi la llum una sèrie destinada a la venda. Per a l’artista, aquests objectes de ben segur que eren alguna cosa més que simples ornaments. Des de sempre, la joia ha estat dotada d’un potencial expressiu extraordinari, a vegades talismà, d’altres amulet. La joia duu impregnada aquesta màgia de la intimitat. Dora Maar, Françoise Gilot i Jacqueline Roque no són les úniques destinatàries d’aquestes escultures minúscules, també destinades sovint a la seva gent més propera, fills o amics. S’hi poden veure les joies realitzades per al Claude, la Paloma, la Maya i fins i tot per a Sonia Mossey i Angela Rosengart en les fotografies fetes per Jean Nocenti, Dora Maar, Robert Capa, André Villers i Edward Quinn. No és casual que Picasso, quan dibuixa, pinta o esculpeix la seva gent, els abilli amb aquestes mateixes joies que ha confeccionat per a ells. De la realització de l’objecte a la traducció que en fa en paper es tanca el cercle, i l’exposició podrà presentar, junt a aquests tresors portables, els quadres, dibuixos i fotografies que els realcen.

Aquesta exposició planteja, a més, el problema crucial de la relació de Picasso amb les arts decoratives, que té a veure amb les múltiples obres que encara queden per descobrir, és a dir, la tapisseria, l’orfebreria, la cristalleria o fins i tot la metal·lúrgia, passant pels gravats sobre formigó com els del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona.

La primera part d’aquesta exposició també presentarà obres creades pels seus amics i coetanis de joventut. Cal assenyalar la importància de Barcelona en la creació de joies al pas del segle XIX al XX. De Francisco Durrio (1868-1940) a Manolo Hugué (1872-1945), passant per Julio González (1876-1942) i Pablo Gargallo (1881-1934), resulta inevitable aturar-se en la producció espanyola, que té el seu eco en l’obra de Picasso. L’exposició tampoc obviarà els vincles que mantenia Picasso amb aquests quatre artistes. Aquests objectes, sovint reservats a un cercle estret, són els testimonis personals i intensos que un artista brinda a la seva època i alhora al seu entorn.

L’exposició, a més, ampliarà la proposta presentant una selecció d’obres procedent d’una de les col·leccions internacionals més importants de joies d’artistes. Del surrealisme a les produccions contemporànies, d’André Derain a Niki de Saint-Phalle, passant per Miquel Barceló, Lucio Fontana i Louise Bourgeois, la col·lecció de joies recopilada per Clo Fleiss és un exemple de diversitat i obres mestres. Or, plata, argila, filferro, fusta, petxines, plomes, pedres i fins i tot pell: són pocs els materials que s’escapen al ventall de creacions recopilat per aquesta col·leccionista apassionada. Aquesta heterogeneïtat de matèries, formes, mides i volums és representativa de la febre creativa d’aquests artistes, que es van convertir en orfebres en un tancar i obrir d’ulls. Les joies, com a creacions íntimes, són els museus en miniatura de la consciència artística. Es caracteritzen per l’exclusivitat o per la raresa, i les peces pensades i concebudes per a Clo Fleiss reflecteixen el caràcter personal de la joia d’artista. La seva singularitat destaca, també, en la trajectòria del seu creador, per a qui aquesta pràctica acostuma a escapar del que és habitual, i constitueix tanmateix un lloc de pas obligat per als més grans del segle passat.

Aquest procés creatiu va acabar seduint, sens dubte, els artistes dels anys trenta i de les dècades posteriors, que aspiraven a trencar fronteres, ampliar límits i desafiar els marges de la intenció i de la intuïció creadores. I mentre el surrealisme també va tenir incidència en l’auge de la joieria, que s’estén des dels objectes poètics de Victor Brauner fins als de Salvador Dalí i les peculiars arracades en espiral de Man Ray, és sobretot a partir dels anys cinquanta quan la joieria coneix les transformacions més importants. Abstracció geomètrica, art cinètic, nou realisme, art pop i minimalisme són corrents que transformaran aquest art de la intimitat. A imatge de les seves creacions macroscòpiques, César fa uns penjolls comprimits que converteixen objectes quotidians en personatges d’una nova mitologia, mentre que George Rickey condensa les seves línies escultòriques i concedeix a l’art cinètic els seus penjolls més bells.

A les seves mans, la joia ja no és una peça de prestigi o de fantasia; és una joia escultòrica. Les escultures en filferro de Calder es mesclen amb el braçalet de Meret Oppenheim i, del modelatge al collage, el prisma creatiu del segle XX s’il. lustra amb aquestes escultures en miniatura. Per a l’artista, la joia és el secret de la seva imaginació, ja sigui un joc, un experiment, una prova d’amor o simple curiositat. En definitiva, és un museu portàtil.